Aquesta informació està enviada per:

Pierre Rolle

El recorregut és de 260 km. El vam fer entre finals d’abril i començaments de maig. La durada total del viatge va ser de 8 dies, dels quals 5 van ser de ruta. Ens vam aturar més temps a Girona i a Olot.
Ateses les complicacions que hi va haver durant tot l’hivern amb les Rodalies de Barcelona, vam transportar les bicicletes amb els nostres cotxes: nosaltres des de Vilanova i la Geltrú i els nostres amics des d’Alacant.

viatge al voltant de Girona, per Sant Feliu de Guíxols i Olot.

AQUESTA INFORMACIÓ ESTÀ RELACIONADA AMB EL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE PERQUÈ… perquè viatjar en bicicleta és una manera de moure’s respectuosa amb el medi ambient.

Girona – Sant Feliu de Guíxols (46 km)

Tot just sortim de l’hotel ens sorprèn una pluja intensa. La ciutat és plena de ciclistes, que es desplacen en grups. Aquest matí, davant del bar on ens hem refugiat, són italians: nois i noies alegres. Ens costa trobar el carril bici per sortir de Girona. Després apareix la bonica campinya del Gironès.

Feia molt de temps que l’Àngel i jo no pedalàvem colze a colze. Parlem molt i ens equivoquem de ruta dues vegades. La natura és preciosa aquesta primavera. A l’hora de la pausa, al cafè Carril 9 de Llagostera, hi trobem disset ciclistes vinguts d’Alemanya. Encara no entenem que aquest cap de setmana és especial.

La baixada cap a Sant Feliu és suau. L’Hostal del Sol continua essent tan antiquat com sempre, però també igual de simpàtic i confortable. Al poble encara hi resten alguns bells testimonis del modernisme, de vegades força eclèctics, com
el Casino La Constància.

Sant Feliu de Guíxols – l’Estartit (58 km)

Encara no havia recorregut aquesta part del trajecte. Som a la ruta anomenada Transpirinenca.

Excepte a la sortida de Sant Feliu, el traçat està força ben senyalitzat, tot i que sovint queda interromput. Resseguim la costa i és molt agradable. Platja d’Aro, Palamós. Fem una pausa benvinguda al port, que és molt bonic. Després la ruta ens porta cap a l’interior. Fins a Palafrugell circulem per la via verda del Tren Petit, el traçat d’un antic ferrocarril. Ens creuem amb molts ciclistes.

Els conreus de l’Empordà són particulars. El terreny està format per suaus turons, els camps són petits i gairebé sempre delimitats per tanques vegetals altes. Els conreus són variats, igual que els colors. Com més ens acostem al Ter, més intensiva esdevé l’agricultura i apareixen grans extensions de pomeres.

A Gualta, un magnífic pont del segle XVI travessa el Daró. Fem algunes fotografies quan apareixen els primers. Un petit grup de nois i noies passa a gran velocitat, tots amb dorsal. Algú cau en un revolt tancat on hi ha grava. Després arriba un segon grup, un altre… Som al recorregut d’una cursa. Des d’aquí fins a Torroella de Montgrí el flux de corredors en sentit contrari és continu. Al pont, un dels responsables de la seguretat ens informa.

Es tracta de THE TRAKA, un conjunt de curses de 100, 200, 360 i 550 km que reuneixen al voltant de Girona, durant tres dies, uns 5.000 ciclistes amateurs i professionals procedents de 75 països.

Nosaltres, però, continuem cap a la desembocadura del Ter, amb l’única companyia del cant dels ocells.

M’agrada molt aquest indret. Com passa en totes les zones inundables, la platja conserva un no sé què de salvatge. Algú ha construït amb branques un refugi improbable damunt la sorra. Al mig del mar, les illes Medes dibuixen l’horitzó. Cau el vespre i ens quedem molta estona sobre la sorra encara tèbia, mentre uns infants juguen.

Només ens queda un curt tram entre vegetació dunar, salicòrnies i tamarius per arribar al nostre destí: aquesta nit dormim a l’Estartit. L’Hotel Santa Anna és una excel·lent sorpresa.

Com el dia anterior, anem a passejar pel port. Hi ha molts caminants, i també molts gossos, i alguns propietaris poc respectuosos escampen les passejades amb les deposicions de les seves mascotes. Estic a punt d’arribar a una forta discussió amb un personatge molt mal educat, i observo amb decepció que fins i tot els meus amics pensen que és millor no dir res abans que arriscar-se a tenir problemes. És un aspecte decebedor de la mentalitat espanyola. Però, què hi farem?

L’Estartit – Cornellà del Terri (49 km)

Els primers quilòmetres són agradables, fins a Torroella de Montgrí. Després retrobem el pont sobre el Ter i el punt de control de la cursa ciclista. Aquesta vegada ens dirigim cap a Girona, en sentit contrari al d’ahir, però sobretot en sentit contrari al de la cursa.

No triguem gaire a adonar-nos que la situació serà complicada. Els ramats urbans, acolorits i encascats, arriben desordenadament ocupant tota l’amplada de la pista i aixecant grans núvols de pols. Tenen pressa i no destaquen precisament per la seva amabilitat ni per la prudència.

Tan aviat com podem abandonem la via ciclista senyalitzada i avancem per camins rurals, entre la carretera principal i el riu. A Colomers aprofitem el magnífic parc vora l’aigua per fer una llarga pausa.

El recorregut torna a ser tranquil i salvatge. Seguim el Ter, la major part del temps entre grans plantacions de pollancres. No són ben bé boscos, però resulta molt agradable viatjar sota els arbres. Comença a fer calor i fem una nova aturada a Medinyà.

I aleshores arriba la bona sorpresa del dia: seguim la GI-514 en direcció a Banyoles. La carretera és preciosa, el paisatge magnífic i no hi ha pràcticament circulació. Això fa venir ganes de poder practicar el nostre esport preferit sobre vies ciclistes de qualitat arreu. Per què totes les inversions viàries es destinen al cotxe? Caldria canviar les lleis i donar també a l’Estat la responsabilitat de les vies ciclistes.

Cornellà del Terri. Després del poble arribem a l’Hostal Mas Ferrer. És més aviat un motel, situat just al costat de la C-66. Hi ha molt trànsit i clients sorollosos que entren i surten a qualsevol hora. No el recomano.

Cornellà del Terri – Olot (45 km)

Fa tres anys vaig fer aquest trajecte tot sol, sense saber ben bé on m’aventurava. L’experiència va ser tan bonica que la volia compartir amb els meus amics. Ningú no n’ha quedat decebut.

Entrem al centre de Banyoles un diumenge al matí, força d’hora. Quina magnífica llibertat ens dona la bicicleta, que ens permet ficar-nos gairebé pertot arreu per tafanejar. Després voregem l’estany fins a la bellíssima església de Santa Maria de Porqueres. La visita d’aquesta joia de l’arquitectura romànica catalana és del tot recomanable. Consagrada l’any 1182, es conserva perfectament.

Després la ruta s’enfila cap a la Garrotxa. Pedalem vuit quilòmetres per la GI-524, una carretera una mica massa transitada per al meu gust. Tot seguit recorrem onze quilòmetres entre camps a partir de Sant Miquel de Campmajor, per una minúscula carretera asfaltada que ens fa feliços (la GIP-5244).

El riu que corre per aquestes terres, generós i constant, és el Ser. Les masies estan habitades i cuidades, opulentes i tradicionals. Els ramats de vaques pasturen en prats grassos i la carretera comença a pujar de debò. Tornem a trobar la GI-524. La pujada es fa més pronunciada, els cotxes reapareixen. Arribem a Santa Pau.

Al bar Menció, sota les arcades de la preciosa Plaça Major, degustem els famosos fesols amb botifarra. Hi ha alguna cosa de molt especial en aquest poble envoltat de volcans. És com si, des de l’any mil, el mateix poble hagués estat l’objecte dels seus barons. Les autoritats han acabat comprant el castell abandonat; la veu del senyor s’ha apagat, però el seu ressò eixordador encara es sent.

Encara ens falten cinc quilòmetres d’una pujada ben dreta per arribar a la Fageda d’en Jordà. Entrem al bosc a l’altura del restaurant Can Xel. Després de tres-cents metres deixem l’asfalt per un camí que baixa cap a la dreta, difícil però només durant uns cinc-cents metres.

Després venen els deliciosos camins que s’entrecreuen entre els faigs. Aquest bosc té alguna cosa d’encantada. És cert que la gent l’estima especialment quan a la tardor es tenyeix de colors daurats, però en qualsevol estació transmet una gran pau.

No és ni el sotabosc inextricable dels boscos mediterranis ni el sotabosc fosc dels boscos pirinencs. Els turons caòtics estan coberts de fulles mortes; fa olor d’humus, de mort i de vida. El sòl és net i acull el caminant en un espai suau i lluminós.

Sens dubte, aquest indret mereix que s’hi dediqui tota una jornada, i no hi ha res més fàcil que perdre-s’hi. Naveguem així a l’atzar dels camins; la connexió a internet s’ha perdut i el sol ens dona una direcció aproximada.

El descens transcorre per una zona de xalets benestants. Arribem a la mateixa entrada d’Olot i, per la màgia de la bicicleta, travessem la ciutat pel centre fins al Firal, on precisament avui se celebra el mercat.

Encara ens queden tres quilòmetres fins al Mas Les Corominotes, on ens allotjarem durant dos dies.

Olot

Jornada sense bicicleta. El mas és gran. En Joan, el nostre amfitrió, és un antiquari jubilat, i objectes insòlits omplen el paller, els seus voltants i la sala de la planta baixa on guardem les bicicletes. Ens allotgem en un edifici annex, nou.

El retorn a Olot m’omple d’alegria. Cada vegada hi descobreixo botigues inesperades. Avui és la Paola qui ha empès la porta d’una herboristeria. L’establiment exhibeix en pots centenars d’herbes sagrades, espècies i altres productes de la terra vinguts d’arreu del món; l’home ens proposa barreges específiques per a cadascun dels malestars que li expliquem.

Malgrat les ganes que aquell moment duri encara una mica més, cal tornar al carrer. Desemboquem a la petita Plaça Major. És magnífica, amb les seves façanes pintades de tons clars i alegres. Molt més tard sabrem que aquestes façanes han trobat aquesta harmonia de colors gràcies a un projecte de rehabilitació del centre històric.

Passegem al voltant de la Casa del Drac, entre el passeig i l’església. Admirem algunes construccions modernistes, entre les quals una obra del nostre arquitecte predilecte, Lluís Domènech i Montaner.

Tornem amb cotxe a la zona volcànica que vam travessar ahir. Pugem pels vessants del volcà de Santa Margarida per entrar al bell cràter, al centre del qual es va construir una petita ermita.

La natura és exuberant i això ens omple d’alegria. Encara no som conscients del perill que representa aquesta vegetació tan abundant quan s’assecara. Els incendis del mes de juliol ens posaran davant de l’evidència.

Olot – Girona (62 km)

Avui el trajecte és una mica més llarg, però la major part transcorre en una baixada suau i constant. Els enginyers del ferrocarril van fer una feina excel·lent: el traçat segueix les corbes del paisatge, s’endinsa sovint a la muntanya i salva els barrancs amb elegància.

A la sortida d’Olot descobreixo els primers cinc quilòmetres de la via verda, que són magnífics. Les altres vegades havia circulat al costat de la C-152, molt menys agradable. Fem un cafè a Sant Esteve d’en Bas abans de l’única dificultat de la jornada: els quatre quilòmetres de pujada fins al Coll d’en Bas.

M’encanta pedalar per la via del Carrilet. És una immensa alenada d’aire fresc, en plena natura, durant trenta-un quilòmetres fins a Anglès. Tot és bonic: les muntanyes del voltant, els camps, els pobles, el riu i la mateixa via verda amb els seus ponts i túnels.

L’antiga estació de Sant Feliu de Pallerols s’ha convertit en bar i oficina de turisme. És una aturada benvinguda i una magnífica font d’informació.

Com moltes petites línies i com tants grans projectes ferroviaris, aquesta línia va ser víctima de les decisions polítiques preses a finals dels anys cinquanta, quan el règim, necessitat de recursos, va acceptar les condicions imposades pels nord-americans, el FMI i el Banc Mundial. Es van abandonar grans projectes ferroviaris (Baeza-França, Santander-València…) i es van suprimir les subvencions a les petites línies, entre elles el Carrilet. Paral·lelament, l’economia espanyola es va obrir al capital nord-americà, al petroli i a l’automòbil.

Durant els anys seixanta, el gran somni de moltes famílies va passar a ser la compra d’un cotxe. Abandonat durant dècades, el Carrilet es va transformar finalment en via verda gràcies a la pressió de les potents associacions ciclistes gironines. Els ho hem d’agrair.

Retrobarem el Ter al Pasteral. Després del seu recorregut accidentat per les Guilleries, el riu es dirigeix, igual que nosaltres, cap a Girona.

La part final del trajecte és menys interessant, tot i que molt còmoda, fins a Salt. Travessem aleshores una extensa zona d’horts familiars, barraques plenes de vida i nombrosos camins freqüentats per persones arribades d’altres indrets.

Entrem a Girona pel gran parc de la Devesa. Encara que ja som gairebé al centre de la ciutat, continuem envoltats de verd.

Girona

Passem tot el dia tafanejant i no ens deixem cap dels indrets emblemàtics de Girona.

La nostra passejada per les muralles acaba amb un xàfec violent que ens deixa xops fins als ossos. Creuem l’Onyar pel pont de ferro, completament cobert de flors aquell dia. Remuntem la vall de Sant Daniel des del magnífic monestir de Sant Pere de Galligants, convertit avui en museu, fins al monestir benedictí femení de Sant Daniel, habitat ininterrompudament des de fa més de mil anys.

Pugem i baixem pels carrerons del Call jueu. Descobrim el Bistrot, un restaurant familiar tradicional situat al bell mig d’una escala. Visitem les esglésies i la catedral i, allà, al museu del tresor, passem una llarga estona contemplant, observant i intentant comprendre la més bella de les brodaries romàniques que han arribat fins als nostres dies: l’immens Tapís de la Creació.

Només això ja justificaria el viatge, sens cap mena de dubte.